Aquestes lletres que formen paraules sorgeixen de la més íntima reflexió perpetrada per un sentiment: la proximitat que sento vers a en Joan, sempre present.
A la Plaça de la Pau, jo acostumava a seure a les escales de les “monges” o al propi portal del número 6, que acollia la casa que m’ha vist néixer i créixer; acompanyat dels bons amics que encara ara gaudeixo i que ho som des de la infància, sovint em trobava amb en Joan i na Emi, sempre riallers, sempre alegres i sempre tenien cinc minuts per a parlar amb un adolescent que tot just començava a tenir cert criteri en política. Ell és el meu mirall, en Joan és el camí a seguir i sé del cert que mai arribaré a estar a l’alçada de qui s’estimava la seva terra, les seves arrels, qui gaudia coneixent altres cultures i es preocupava sincerament per donar solució a les problemàtiques que ens envolten, no només a les santandreuenques i als santandreuencs, als catalans i a les catalanes, sinó que per qualsevol poble del món que patia les injustícies de la submissió, de la misèria, de la fam i de la guerra.
M’hagués agradat poder aprendre d’en Joan, haver compartit més vivències, lluitat per uns ideals que desitgem deixin de ser-ho per convertir-se en realitat. L’homenatge personal: no trair mai allò que ell defensava i defensar l’ideari que en Joan lluitava per fer realitat.
Sempre present, exemple indiscutible. La lluita continua. Sempre en Joan, no només al cor sinó, sobretot, en la raó.
Jordi Albert i Caballero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada